A primera hora del matí sortim cap a l'estació de S.M.N. per agafar el tren cap a Lucca, una ciutat que te la peculiaritat de conservar una muralla sencera, al voltant de la part antiga i que gran part dels seus carrers son peatonals. Ja tan sols aquestes dues peculiaritats, fan que aquesta visita sigui altament atractiva.
Uns turistes que no paraven de preguntar a la sra. de la guixeta han estat a punt de fer-nos perdre el bitllet, i consequentment hauriem hagut d'agafar un altre tren més tard. Al final he optat per comprar-lo en una guixeta automàtica que només m'ha deixat cinc minuts per agafar el tren. El trajecte dura una mica més d'una hora i la muralla es a tocar de la estació així que resulta una visita molt còmode. Hi ha molts trens entre una ciutat i l'altra així que en la tornada es pot triar el tren entre un gran ventall d'horaris.
Amb el primer que ens trobem és amb el recinte amurallat, que a més de permetre la entrada en la ciutat, és en la seva majoria peatonal i avui día serveix per a passejar o fer futin'.
Aquest recinte ens recorda l'època no gaire llunyana en que unes ciutats i altres lluitaven per la seva independencia o bé per a dominar a les ciutats veïnes. Pensem que la Itàlia que avui día coneixem a penes té 150 anys, i fins aleshores va ser una història de lluites entre uns i altres. Encara avui dia hi ha moltes històries de rivalitat entre una ciutat i la del costat.
La nostra primera visita es a l'esglesia de San Martino que es remonta al segle XI i que conté alguns detalls curiosos i interessants que la distingeixen de les prop de 40 esglesies que té aquesta ciutat només en el seu cas antic.
Curioses imatges les d'aquests dos medallons on el que hi ha representat, i el seu significat son diferents. La nostra capacitat d'observació es posa a prova, per a desvetllar el significat del que aquí es simbolitza. Que cadascú entengui allò que pugui, segons el que necessiti.
Un laberint es troba en un dels carreus del pilar que hi ha a la nostra dreta a l'entrada. Li faig notar a l'Aniol i em respon que no és un vertader laberint ja que a simple vista un pot arribar al centre directament. Li comento que això només és així si el que observa aquest laberint ho fa desde dalt i des de fora, però si aquest mateix observador estigués dins el laberint el camí fins al centre no seria tan evident.
En el porxo de la Catedral hi trobem uns medallons camb la representació dels mesos de l'any, associats amb les tasques habituals de la vida quotidiana, en correspondencia amb el zodiac i la vida de San Martino. L'any que hi ha representat comença el mes de desembre, amb el solstici d'hivern i el naixement de la llum que es com comença l'any verdaderament. Un estrany personatge crida la meva atenció, tan per la seva forma com pel seu gest.
Entrem a dins la catedral i el primer que trobem es a San Martino que comparteix les vestidures amb un altre home. Però que hi fa amb l'espasa desenfundada i que sembla que amenaci al coll a un home. Mentre San Martino va a cavall, l'altre personatge va a peu. Potser es vol significar la seva humilitat? Però que hi fa l'espasa al coll? Precisament al coll?
Al costat de la Catedral de San Martino hi ha la esglesia de San Giovanni, que passa gairebé desapercebuda davant de l'esplendor de San Martino.
Seguint per la Via del Duomo, arribem a la Piazza di Napoleone i d'aqui estant, seguint per la via Vittorio Veneto arribem facilment a la Piazza di San Michele on hi ha la catedral impressionant dedicada a aquest àngel.
Passejar per Lucca és un plaer. La ciutat està ocupada per les bicicletes i es recomana fins i tot als turistes passejar-la damunt una d'elles. Nosaltres no ho hem fet, però no per falta de ganes.
El color ocre-groc-carbassa és el color predominant a Lucca i potser això afecti al caràcter alegre dels seus ciutadans i li doni aquest aire viu a la ciutat.
La Piazza del Anfiteatro conserva el mateix espai on en la època romana hi havia l'amfiteatre romà. Avui dia hi ha restaurants i botigues de souvenirs. El color groc, ocre o carbassa de les façanes reflecteix el sol i fa que hom quedi enlluernat i molt acalorat. Però és un espai que continua atraient a la població i als seus visitants.
Ens han recomanat la visita de la esglesia de San Freddiano i ens acostem fins on és però només la podem veure des de fora ja que està tancada i no hi podem entrar.
Abans de marxar de Lucca volem pujar a la Torre de Guinigi on hi ha un petit bosc al capdamunt. La panoràmica es esplèndida i tot i l'esforç que cal fer per pujar, val la pena per a contemplar l'altra torre bessona, la Torre delle Ore i veure aquesta ciutat amurallada.
Ara ens toca baixar i es quan ens adonem la quantitat de graons que hem pujat abans. Heus aquí unes fotos per a il.lustrar aquesta baixada.
Es hora de marxar però ...
A la tornada decidim de aturar-nos a Pistoia i fer una visita ni que sigui curta a aquesta ciutat que es troba en la mateixa linia de tren. No haurem de pagar més, ja que solament ens aturarem i un parell d'hores més tard tornarem a agafar el mateix tren.
Pistoia és més petit que Lucca i només ens hi aturarem per visitar el seu Duomo i el seu Baptisteri que també com en altres casos forma un edifici separat i es troba just davant del duomo.
Trobem pocs visitants i sembla que tothom passa de llarg, amb la intenció de visitar unicament Lucca. Crec que ha estat un encert aturar-nos a Pistoia i certament la curta visita acaba essent molt profitosa, encara que sigui per visitar el més important d'aquesta ciutat.
Un grup escultòric reclama la meva atenció. Un mestre està donant una classe a 10 alumnes, 9 d'ells estan asseguts en grups de 3. Uns tenen el llibre obert i d'altres el tenen tancat. Entre ells hi destaca un que té el llibre obert i mentre el sosté amb la mà esquerra, es posa el dit index de la ma dreta sobre els llavis fent el signe de silenci. El que fa 10 i que està dret a l'ultim lloc no té cap llibre. Potser no el necessita? Que cadascú tregui les seves conclusions.
Si bé la cúpula del baptisteri no té cap fresc que la decori, en un racó hi ha un retaule amb un crist clavat en una creu molt especial, doncs sembla tractar-se d'un arbre al que li han tallat les branques excepte tres. dues formen una Y i la tercera es troba al mig. La inscripció damunt d'aquesta "creu" no és la habitual que trobem en altres crucifixions sino que la I ha estat substituida per una Y, aixi diu YNRI.
Quan ja donem per acabada la nostra visita a Pistoia, observem una curiosa figura en una cantonada d'un noble edifici. Dos ossos asseguts un en front de l'altre, piquen amb els seus respectius martells, una esfera que està separada en dues meitats. Mentre un pica la part superior, l'altre pica la part inferior.
No hay comentarios:
Publicar un comentario